El 12 de maig de 2010, Zapatero va pujar a la tribuna del Congrés espanyol i va desgranar el paquet de les deu mesures destinades a combatre el deute públic:
Reduir el sou del personal del sector públic en un 5% de mitjana al 2010 i congelar-lo el 2011. La rebaixa és proporcional als ingressos i afecta més de tres milions de ciutadans de l’Estat espanyol.
Reduir un 15% el sou dels membres del Govern espanyol.
Suspendre el 2011 la revalorització de les pensions de més de cinc milions de ciutadans, tret de les no contributives i les mínimes.
Eliminar el règim transitori per a la jubilació parcial previst a la llei 40/2007.
Eliminar el ‘xec-bebè’ de 2.500 euros a partir de l’1 de gener de 2011.
Ajustar el nombre d’unitats –pastilles, sobres, etc.– contingudes en els envasos de medicaments a la duració estandarditzada dels tractaments.
Reduir l’ajuda oficial al desenvolupament 2010 i 2011 en 600 milions d’euros.
Escurçar 6.045 milions d’euros entre 2010 i 2011 en la inversió pública estatal.
Estalviar 1.200 milions d’euros més per part de les Comunitats Autònomes i entitats locals.
Eliminar la retroactivitat de les sol·licituds d’ajuda per dependència, que s’hauran de resoldre en sis mesos.
No feia ni tres mesos que el president del Govern espanyol havia assegurat: “Mentre jo sigui president, les polítiques socials no tindran retallades”. Una setmana abans, fins i tot, després d’una reunió amb el líder de l’oposició, Mariano Rajoy, Zapatero havia assegurat que no hi hauria una retallada “dràstica” per no posar en perill la recuperació econòmica. Però les circumstàncies, segons va dir Zapatero, havien canviat en una setmana. “Ningú podia preveure que durant la setmana passada es produís una crisi del mercat de valors i un deteriorament dels diferencials del deute, sobretot a la Zona Euro”, va dir.
